A la meva ciutat, Manresa, participo en un col·lectiu que ens fem dir Sala d’Artistes (amb el temps ens hem plantejat fer un canvi de nom) i formem part de la xarxa de col·lectius de l’Ateneu Popular la Sèquia mà a mà amb la resta de col·lectius enfocats a la lluita popular que es cultiven a Manresa. Les trobades són dins el mateix edifici, un espai okupat des de fa prop de 10 anys. La constant activitat que acull l’edifici causa que, de tant en tant, alguns espais tinguin trobades desafortunades com el que ens va succeïr a nosaltres un parell de mesos enrere.
Un dilluns com un altre, en entrar al taller, vam veure que hi havia material i pintura escampat per tot arreu, una pistola de silicona endollada i el pot de dissolvent buidat; rotlles de paper de vàter pintats amb esprais de colors i llàpis enganxats a les cadires. Si més no, la protagonista de tota la rebel·lió anònima va ser una tita pintada a la paret més gran i blanca de tot el taller, amb aerosòl verd i ben gran. Poc després vam saber que havien estat un grup de criatures que s’avorrien mentre les seves famílies es reunien en algun espai de l’Ateneu, i què millor per passar l’estona que deixar fluïr la creativitat dins el taller de l’artista.
Vist amb perspectiva, m’adono de les diverses reaccions que he anat tenint envers la intrusa de la Sala. En part, m’afalaga que l’objectiu d’aquella colla d’infants fos el taller: que vinguin!, no hi ha res que m’emocioni més que veure gent de totes les edats sentir-se atreta per un espai com aquest, amb tants materials i eines per remenar, tants colors i tantes possibilitats. Per altra banda, em resulta bastant enlluernador (no sé si és la millor paraula, però és la que m’ha sortit) que l’objecte del seu vandalisme sigui una tita –i li dic així perquè crec que és el nom que li fa justícia– pintada a la paret.
Suposo que a mesura que et vas fent gran progressivament t’adones de tot l’espai que ocupa el falocentrisme al llarg de la teva vida. L’altre dia en parlava amb una amiga que em deia: a l’agenda del cole hi havia més polles que deures apuntats. I quanta raó! L’instint d’aquells infants va ser dibuixar una tita a la paret –marcar territori?–, i per molt que em dolgui admetre-ho, d’entre tot el galliner que amb molt afecte ens van proporcionar, va ser en el que nosaltres més ens vam fixar. També va ser el que vam tardar més a tapar, no sé si per la dificultat de la tasca –aconseguir pintura de paret, dedicar-hi l’estona– o per la melancolia d’haver de deixar d’assenyalar-la per queixar-nos-en. Després de la capa de pintura, ara encara se’n veu el rastre.
Head (1993), Cheryl Donegan
Tot plegat em fa venir ganes de compartir una obra de Cheryl Donegan, Head. Donegan, sobre un fons rosa, empassa i escup la llet que surt de l’orifici d’un recipient de plàstic al ritme d’una cançó de pop-rock, cada vegada amb més intensitat. El nom acompanya l’acció: head, que en anglès a més de traduïr-se per ‘cap’ també dona nom al sexe oral, d’allò que també se’n diu blowjob. (Anotar que blow, ‘bufar’, i job, ‘feina’, que em recorda a respirar, i també a la dita 'bufar i fer ampolles'.) Tot i no tractar-se d’un acte explícitament sexual, explota una autoeròtica que actua com a crítica d’aquest falocentrisme que fa que des de molt petites sapiguem dibuixar un una tita i ens les trobem a tot arreu, sempre. La pornografia, el voyeurisme característic de la cultura mainstream, plaer sexual i fantasia. En un punt culminant de la performance, Donegan escup amb ganes la llet, esquitxant-la a la paret rosa, que queda tacada. Com si es tractés d’un quadre… Però tampoc vull ser massa redundant.
En última instància, afegir que una vegada he entrat en l'estat d'escriure aquesta anècodta amb l'objectiu que ho he fet, em prenc el luxe també de pensar aquesta acció de vandalisme com una performance en sí mateixa. Fantasiejo sobre el potencial artístic i crític dels infants, sobre una possessió dels seus cossos i el seu intel·lecte un cop entren al taller. No hi havia qui deia que tot allò que succeeïx dins el taller és art? No vull dir que la tita de la paret és l'artefacte amb més connotació artística que s'ha generat en aquella sala, però crec que ja se m'entén.
Comments