record (v.)
c. 1200, recorden, "to repeat, reiterate, recite; rehearse, get by heart" (senses now obsolete), from Old French recorder "tell, relate, repeat, recite, report, make known" (12c.) and directly from Latin recordari "remember, call to mind, think over, be mindful of," from re-, here probably with a sense of "restore" (see re-), + cor (genitive cordis) "heart" (the metaphoric seat of memory, as in learn by heart), from PIE root *kerd- "heart."
Aquest passat estiu, en el 75è film festival internacional d’Edimburg, es va tenir l’honor de fer l'obertura amb el nou debut de la directora escocesa Charlotte Wells. Paul Mescal i Frankie Corio, protagonistes del film, encarnarien una inoblidable relació entre pare i filla en el que serien les seves últimes vacances d’estiu en un resort decadent.
La narració s’anirà construint i alternant entre els records viscuts per la jove Sophie d’onze anys (Frankie Corio) i les cintes de gravació més tard reviscudes i revisitades per la Sophie adulta (Celia Rowlson-Hall) . La pel·lícula comença amb la reproducció d’una cinta grabada i narrada des del punt de vista de Sophie, que tindrà en el seu poder una càmera de gravar; la filla li pregunta al seu pare, Calum (Paul Mescal), dos dies abans del seu aniversari, on s’esperava estar quan tenia 11 anys (la seva edat) als 31 anys: When you were eleven, what did you think you would be doing now?
La cinta s’interromp i no la tornem a veure fins més avançada la pel·lícula, però aquesta progressa amb les escenes finals: el de la rave i l’últim adéu; quan Calum guarda la càmera – quan es deixa de gravar, s’acaba el record –. Aquesta superposició de temporalitats ja ens dóna a entendre la manera subjectiva en que és tractada la narració; no ens situem en un temps present, on nosaltres avancem amb la trama, sinó que sempre viurem dins del passat, una memòria revestida de petits detalls inaccessibles pels espectadors.
Per exemple, aquella mateixa escena inicial la podem tornar a veure més avançat el film; serà la mateixa gravació però ara estarà escenificada, és a dir, no estarem subjectes a un únic punt de vista. El moment en què Sophie li fa la pregunta al seu pare, podem veure al mateix moment la gravació que s’està produint retransmitida des del monitor al qual està connectada la càmera de gravar; a la vegada, veiem la imatge superposada del que està passant en el mateix moment com a reflexe de la pantalla. Un cop Sophie li fa la pregunta, Calum li obliga a deixar d’enregistrar; tanmateix, tot i que la gravació ja no es retransmet en la televisió, aquesta ara reflexa completament, com un mirall, el moment present. Sophie, degut a la imposició del seu pare, es conforma, i descoratjada, murmura: “i'll just record it in my little mind camera.”
Tenint en compte que és la mateixa Sophie qui, d’adulta, torna a visitar aquelles gravacions, ella és també espectadora del seu propi passat, també és consumidora del seu record; i, com a tot espectador, ella pateix la seva mateixa impotència. La càmera de gravar, que actua com a subjecte íntim de la relació, dóna un principi i un final a aquelles memòries evaporitzades, intengibles, codificades – els hi dóna una forma –.
Aquesta reconstrucció del record a través de cintes permet l’esdeveniment de Sophie com a subjecte creador, com a directora de cine; li dona una veu i una autoria com a Charlotte; la memòria és un teixit més que l’aparell ha penetrat i que es torna essencial per a la seva representació. Gràcies a l’enregistrament podem atribuir un tipus de forma, un modo de formar, un punto de vista, accessible des de totes les vies d’interpretació. A mesura que el consumidor-espectador (Sophie) hi experimenta qualsevol tipus goig i recrea allò que ha format, presenta el record a una obra sense forma – una obra oberta –; tanmateix, un cop la creativitat i el muntatge assalten del seu propi record, l’estarà reconstruint: en serà participant, i, per tant,tindrà l’autoria dels seus propis records un cop reunida en l’aparell de (re)producció.
“…Aftersun is a personal film. Most films are, of course, but this film more than even those most. The essence of what I have to say about that is held within the 145,440 frames on screen. This film is unmistakably fiction, but within it is a truth that is mine; a love that is mine. Photos, videos—records of different types—are enclosed in the film and so it felt appropriate to enclose one here. A photograph of my dad and of me—the starting point for this project—each a single shot because photos of us both are in short supply in that pre-selfie era. I am 10 or 11, Sophie’s age in the film. My Dad is 31 or 32, a little younger than I am now. We happen to be in Turkey.”
Comments