Goddy Leye

The voice on the moon (2005). 3'

Un home aterra a la lluna. Hi ha Neil Armstrong. En un seguit de passos dansats al ritme de música cameruniana, l'home (l'artista) es mou en direcció a l'astronauta americà. Poc a poc, Leye es fusiona amb Armstrong, convertint-se en un amb el seu cos en una breu ràfaga d'invasió Afrofuturística. Aquest film forma part d'una vídeoinstal·lació de cinc canals. Amb l'ús d'una estètica emparellada, examina amb humor i ironia la història de la expansió colonial i neocolonial i l'imaginari d'imperi. El film i la instal·lació també qüestionen com les imatges de notícies televisives mostren narratives hegemòniques i construeixen el subconscient colectiu respecte els assumptes polítics. (1)

​

Recomanem el visionat d'aquest film pel caràcter crític amb què qüestiona l'autoritat de les narratives més exteses fonamentades en el colonialisme i l'autoria de l'home blanc com a creador i narrador de la història de la humanitat, a més de protagonista dels fets històricament més rellevants. El collage que crea Leye amb aquest sentit de found footage dona un nou sentit a la tant extesa imatge de l'arribada a la lluna en un rebuig de limitar-se a la posició de simple espectador de l'esdeveniment. 

​

(1) via https://ubu.com/film/leye_moon.html

Gunvor Nelson

Moon's pool (1973). 15'

La política del cos explícita a la obra Take Off de Nelson es desenvolupa en una molt més personal Moon's Pool. El film comença amb imatges de cossos nuus en un bany i passa a representar cossos masculins i femenins nadant despullats sota l'aigua. La darrera part del film és gairebé llibertal de discurs, i s'acompanya d'una banda sonora complexa i onírica que consisteix en ones, veus i musica entreteixits entre sí en una xarxa difusa de sons.  (1)

​

La crítica al domini de la mirada masculina és un element intrínsec en la obra de Gunvor Nelson. A Moon's pool, però remet de forma més experimental i diàfana a un sentit d'identitat i suport d'aquesta. Godard va fer una assimilació entre el rodet del film amb la pell: allà on se senten les experiències. Són moltes les obres que relaten aquesta condició del cos com a suport del record i la identitat. Nelson, en aquest cas, presenta una imatge de pell i cossos submergits en aigüa, com si estractés del film submergit en els químics que fan que la imatge (el record) sigui visible.

​

(1) via https://www.filmform.com/works/2099-moons-pool/

Judy Chicago. Performat per Faith Wilding i Jan Lester

The Cock and Cunt play (1972)

The Cock and The Cunt play (1) és una performance que consisteix en un joc de rol que posa en primer pla, amb un to humorístic i satíric, els valors associats als sexe masculí i femení, així com la seva actuació en relació amb l'oposat. Partint de l'ideal hegemònic del binarisme cisgènere a partir del qual històricament s'ha construït el relat humà, les performers Faith Wilding i Jan Lester personifiquen el falus ('The Cock') i la vagina ('The Cunt'), i emprenen un seguit de diàlegs i correspondències en què el primer projecta el seu poder sobre l'altre, la seva autoria; el penetra. 

​

Aquesta és només una de les peces incloses en el catàleg de la Womanhouse (1972) que qüestiona la figura masculina com a directora i autora de la narrativa col·lectiva i, més concretament, del cos de la dona i la seva representació. La fisicalitat de la performance remet també a una consciència del record que queda gravat en els cossos d'una violència i subordinació heretades, i mitjançant l'actuació posa al centre la ridiculitat d'aquests valors associats al sexe masculí a la vegada que demostra el pes de les argessions que imparteix.

​

(1) disponible a YouTube: https://www.youtube.com/watch?v=xx0ZPfLrsfk

​