de bat a bat
recomanacions
la selecció mensual de peces audiovisuals vinculades als temes tractats a xxxx.
Cheryl Donegan
Head (1993). 3'
Amb Head (1), Donegan marca l'inici d'una nova etapa de videoperformance agosarat de baixa qualitat tecnològica. Aquí s'enfronta al sexe, la fantasia i el voyeurisme en un exercici d'autoerotisme. El film mostra una performance d'acció directa: Donegan destapa l'orifici del contenidor de plàstic; un raig de llet s'aboca. Recull el líquid amb la boca, se l'empassa, el regurgita de nou a l'envàs, el llepa. En aquesta imatge de "plaer" sexual i fantasia, Donegan és subjecte i objecte a la vegada, dirigint l'acció a la càmera sense reconèixer la seva presècnia. Quan desapareix de l'enquadrament, el contenidor buit i la paret exquitxada s'assemblen més a l'escena d'un crim que la d'una passió. (2)
(2) disponible a https://www.youtube.com/watch?v=_A-eqW-umzM
(1) via Electronic Arts Intermix https://www.eai.org/titles/head
Pots llegir l'entrada del blog que referencia aquesta obra aquí.
Goddy Leye
The voice on the moon (2005). 3'
Un home aterra a la lluna. Hi ha Neil Armstrong. En un seguit de passos dansats al ritme de música cameruniana, l'home (l'artista) es mou en direcció a l'astronauta americà. Poc a poc, Leye es fusiona amb Armstrong, convertint-se en un amb el seu cos en una breu ràfaga d'invasió Afrofuturística. Aquest film forma part d'una vídeoinstal·lació de cinc canals. Amb l'ús d'una estètica emparellada, examina amb humor i ironia la història de la expansió colonial i neocolonial i l'imaginari d'imperi. El film i la instal·lació també qüestionen com les imatges de notícies televisives mostren narratives hegemòniques i construeixen el subconscient colectiu respecte els assumptes polítics. (1)
Recomanem el visionat d'aquest film pel caràcter crític amb què qüestiona l'autoritat de les narratives més exteses fonamentades en el colonialisme i l'autoria de l'home blanc com a creador i narrador de la història de la humanitat, a més de protagonista dels fets històricament més rellevants. El collage que crea Leye amb aquest sentit de found footage dona un nou sentit a la tant extesa imatge de l'arribada a la lluna en un rebuig de limitar-se a la posició de simple espectador de l'esdeveniment.
Gunvor Nelson
Moon's pool (1973). 15'
La política del cos explícita a la obra Take Off de Nelson es desenvolupa en una molt més personal Moon's Pool. El film comença amb imatges de cossos nuus en un bany i passa a representar cossos masculins i femenins nadant despullats sota l'aigua. La darrera part del film és gairebé llibertal de discurs, i s'acompanya d'una banda sonora complexa i onírica que consisteix en ones, veus i musica entreteixits entre sí en una xarxa difusa de sons. (1)
La crítica al domini de la mirada masculina és un element intrínsec en la obra de Gunvor Nelson. A Moon's pool, però remet de forma més experimental i diàfana a un sentit d'identitat i suport d'aquesta. Godard va fer una assimilació entre el rodet del film amb la pell: allà on se senten les experiències. Són moltes les obres que relaten aquesta condició del cos com a suport del record i la identitat. Nelson, en aquest cas, presenta una imatge de pell i cossos submergits en aigüa, com si estractés del film submergit en els químics que fan que la imatge (el record) sigui visible.
Judy Chicago. Performat per Faith Wilding i Jan Lester
The Cock and Cunt play (1972)
The Cock and The Cunt play (1) és una performance que consisteix en un joc de rol que posa en primer pla, amb un to humorístic i satíric, els valors associats als sexe masculí i femení, així com la seva actuació en relació amb l'oposat. Partint de l'ideal hegemònic del binarisme cisgènere a partir del qual històricament s'ha construït el relat humà, les performers Faith Wilding i Jan Lester personifiquen el falus ('The Cock') i la vagina ('The Cunt'), i emprenen un seguit de diàlegs i correspondències en què el primer projecta el seu poder sobre l'altre, la seva autoria; el penetra.
Aquesta és només una de les peces incloses en el catàleg de la Womanhouse (1972) que qüestiona la figura masculina com a directora i autora de la narrativa col·lectiva i, més concretament, del cos de la dona i la seva representació. La fisicalitat de la performance remet també a una consciència del record que queda gravat en els cossos d'una violència i subordinació heretades, i mitjançant l'actuació posa al centre la ridiculitat d'aquests valors associats al sexe masculí a la vegada que demostra el pes de les argessions que imparteix.
(1) disponible a YouTube: https://www.youtube.com/watch?v=xx0ZPfLrsfk
Charlotte Wells
Aftersun (2022). 102'
En un centre vacacional en decadència, Sophie, d'11 anys, arreplega el temps escàs que passa amb el seu pare, Calum, tendre i idealista. Vint anys després, els dolços records que té la Sophie de les seves últimes vacances amb el seu pare es converteixen en un retrat poderós i desgarrador de la seva relació. (1)
Aclamada per la crítica, Aftersun és el primer llargmetratge de Charlotte Wells, on retrata la potència de l'aparell filmogràfic com a suport i arxiu de la memòria i el record. El muntatge, quejuga amb imatges enregirades amb una handycam, manipula el punt de vista de l'espectadora, situant-la a estones als ulls de Sophie i a estones en un pla omnipresent.
Pots llegir l'entrada del blog que referencia aquesta obra aquí.